El temps de l’austeritat comença a arribar a la seva fi. Potser no de la forma que molts voldríem, però el que ara estem a punt d’encetar és quelcom diferent. En aquest nou període que comencem, novament la història sembla tenir alguna cosa a dir-nos. Els paral·lelismes no deixen de ser sorprenents. Quatre anys després de l’inici del crac del 29, l’any 1933 pujava al poder als EUA Franklin Delano Roosevelt per fer un tomb radical a les polítiques d’austeritat de Hoover.També la primera resposta a la crisi del 29, sobretot als EUA, va passar per mesures d’ajustament severes, per increments d’atur i desesperació. La ja coneguda política ortodoxa d’ajust pressupostari.També al llarg d’aquesta primera etapa es van fer crides a la confiança i precipitats anuncis de brots verds. Recordem la campanya Esto lo arreglamos entre todos? Tot just fa dos anys d’això. La crisi del 29, ben igualment, va tenir els qui van anunciar la fi de la crisi abans d’hora. Entre aquests, l’eminent Harvard Economic Society, que, com l’expresident espanyol, acabà les seves crides a l’optimisme i la seva existència, en aquest cas acadèmica, tres anys després del crac. Durant aquells primers anys, aleshores com ara, els professionals de l’especulació continuaven pregonant la seva cantarella: el preu de cotització de les empreses està per sota del seu valor fonamental, és hora de tornar a la borsa. Pertot arreu, sempre present, la ideologia en forma de coneixement barrejada amb els interessos personals. Citant Krugman, els economistes farien bé de dedicar una part del temps que dediquen a les matemàtiques a llegir història.
Amb l’austeritat ens ha passat el que anunciava Galbraith: és millor equivocar-se de manera respectable que no pas tenir raó per motius inadmissibles. L’austeritat no ha aconseguit els seus pretesos beneficis. Per al cas espanyol, no ha comportat grans increments de confiança cap al seu govern. Certament, tampoc ha incrementat el consum ni l’esperança de veure la llum al final del túnel. Més aviat al contrari. La imatge del gos perseguint-se la cua és aquí força escaient. En el cas català el drama té més elements de tragèdia. En aquest cas ja no parlem de racionalitat ni de justícia de les mesures d’austeritat, parlem de submissió. Fent un paral·lelisme amb el cas grec, Stefano Lepri, en un article a La Stampa de Torí, deia fa poc: “Podríem preguntar-nos si el fracàs del procés de salvació financera de Grècia és a causa dels ajustats terminis exigits per Europa per netejar el seu deute o per la distribució injusta i ineficaç d’uns sacrificis que segueixen protegint clients i interessos dels poderosos.”
La nostra és una austeritat sense reformes. Reformes de pes, entenguem-nos. Seguint Lepri, és sobretot una austeritat ineficaç. El problema de l’austeritat no és una qüestió de rebaixar despesa pública. El problema és que no toca os, que retalla allò que pot, no el que caldria. Que no s’aprofita per reconduir les finances públiques a un camí de sostenibilitat ni de justícia. Com poden fer-ho els qui representen alhora els interessos del govern i els de l’alta administració estatal? L’austeritat al nostre país s’entrellaça amb la irracionalitat econòmica dels AVE, amb la centrifugació del deute de l’Estat cap a les autonomies, amb el manteniment de dobles o triples estructures administratives allà on l’Estat ja no té competències. S’esperen a recuperar-les, ens diu Enric Juliana al seu darrer llibre. Probablement tingui raó.
Unes píndoles de les petites retallades en l’àmbit públic, les que normalment escapen a l’atenció d’uns mitjans massa concentrats en l’educació i la sanitat. Es fa fora de la universitat pública la major part dels professors associats, els més productius, els més vulnerables, i sens dubte el seu futur. Tot plegat mentre mantenim els nínxols de baixa productivitat encaixats en la mateixa estructura universitària. En l’àmbit local no resolem la baixa de llarga durada de l’únic empleat del cementiri municipal, tampoc la del seu substitut, igualment en baixa de llarga durada. A tot estirar retallem el servei externalitzat que s’encarregava de prestar el servei en absència del seu titular. Més. Parlem de fusionar empreses públiques però els càrrecs d’alta direcció es dupliquen i tripliquen. Les eines per arreglar tot l’anterior amb prou feines existeixen. Tampoc es creen. Sense voluntat i amb una espessa xarxa d’interessos tot continua com estava. En definitiva: en aquesta poda de la despesa pública ataquem el tronc i les arrels però no fem fora les branques mortes. En la política com en l’economia vivim en el regne de la imatge: l’important és que es vegi activitat jardinera. Els anglesos en diuen d’això donar puntades de peu a la llauna, tot fent camí. Retallem perquè ens obliguen, certament no pas perquè arribem enlloc.
La bona notícia és que l’era de l’austeritat té els dies comptats. Per insuportable i per ineficaç. L’austeritat ara per ara és la racionalitat particular dels mercats. Ara el que cau és el bany de pintura en forma d’ideologia. Som davant d’una cosa nova. Es digui impuls al creixement o hisenda pròpia. Cal veure si el que ve serà millor, però ben segur que serà diferent. Com en la crisi del 29, quatre anys després del seu esclat, arriba el moment del canvi. L’any 1933 va dur Roosevelt al poder. També aquell mateix any arribava el nazisme i la consolidació de diversos tipus de populisme a Europa. Un populisme que el dia d’avui té diferents rostres. Més sentimental i de rebuig o més proteccionista i antiglobalitzador. La història es mou en cercles però rarament es repeteix. La cruïlla, però, és sorprenentment similar.