Si ajuntes tres bons llibres com El Declive de los Dioses de Mariano Guindal, Modesta España, d’Enric Juliana i Nada es gratis de Jorge Juan, mentalment els sacseges i els converteixes en narració ja tens una bona explicació per reconstruir el nostre passat immediat, des de la vessant política i econòmica i des de la Transició cap aquí. També aquest còctel d’assajos permet una altra cosa: reconèixer quines són les pesades lloses que arrosseguem quan arriba l’hora de desfer el camí que hem recorregut plegats.
El llibre de Guindal té una doble virtut, però. Per una banda es beneficia de la llarga experiència de l’autor com a excap d’economia de La Vanguardia i com a veterà periodista econòmic. Guindal és un testimoni directe de molts dels fets que apareixen en el punt d’intersecció entre el poder econòmic i el polític i que l’autor explica amb detall en aquestes pàgines. Per altra banda, la seva aproximació és la del divulgador, del qui pretén explicar el que ha passat des de la justa distància, ni massa llunyana ni massa propera, als fets narrats. És aquesta una amena historia econòmica de l’Estat espanyol que a voltes sap prendre la forma de thriller, amb sorprenents diàlegs inclosos. Una història de progressos econòmics però també de sospitoses relacions personals i d’intercanvis de favors; de lluites polítiques i personals. Un retrat, en definitiva, de la poderosa aura de les grans famílies empresarials espanyoles sobre el poder executiu i del seu revers en forma de control polític.
En els darrers anys, economistes de tot origen i tota condició han dedicat pàgines i pàgines a posar la mirada allà on l’economia deixa d’explicar-se per l’oferta i la demanda i passa a comprendre’s per la proximitat, l’amiguisme, la influència i l’interès. Crony capitalism o capitalisme clientelista és l’etiqueta que més fortuna ha fet a l’hora d’explicar aquest entramat de relacions. El text de Guindal ho contextualitza per al cas espanyol i al costat hi posa noms propis i fets. La seva és una història malgrat tot de caire optimista, que posa l’accent en les reformes fetes, en el progrés experimentat per una societat que en menys de quatre dècades ha quedat inserida en l’economia europea de manera ferma i decidida. L’Estat espanyol, diu, quan ha calgut ha sabut fer el cop de timó necessari. També, però, quan li ha estat permès, ha deixat que les seves forces i virtuts fossin canibalitzades pels interessos partidistes, econòmics o ideològics, d’uns quants. Són aquests pocs els deus a que fa referència el títol del llibre? Així ho semblaria.
Polítics, empresaris i sindicalistes dels darrers quaranta anys circulen per aquestes pàgines de forma ordenada i cronològica. Hi surten retratats els intents del poder econòmic, gran banca i patronal per damunt de la resta, per tal de condicionar el joc polític. Sobresurt el cas paradigmàtic del finançament de la campanya “OTAN, de entrada sí” que desemboca en els coneguts casos de corrupció de PSOE i, temps a venir, d’UGT.
També hi circula l’operació reformista de Roca; l’intent de revifar el CDS l’any 1992, i les amistats perilloses de Mario Conde i De la Rosa amb els diferents partits del moment. Com a fet sorprenent, l’autor subratlla un exemple paradigmàtic d’aquesta proximitat entre empresaris i polítics: en la història d’Espanya no hi apareix cap condemnat per part de la justícia espanyola per insider trading. Cap condemnat, doncs, per ús d’informació privilegiada amb propòsit d’enriquiment personal. Malgrat les evidències, és clar.
També a l’Estat espanyol, ara des de la banda del govern, hi apareixen intents de reconfigurar la distribució del poder econòmic amb una intencionalitat política. Aquest és un interès reformador en l’època de González; directe i clientelar sota el tàndem Aznar-Rato i indirecte i, fins a cert punt, fracassat per part del govern de Zapatero. És en aquest magma político-econòmic on apareixeran personatges com Antonio Navalón, és a partir d’aquí que arriben a l’opinió pública el fenomen de les “despeses de facilitació”, d’empreses cap a partits polítics. A partir d’aquest fenomen veiem desplegar-se les debilitats del model de finançament dels partits polítics que ara arrosseguem.
Entre els diferents episodis de la història recent, el lector desmemoriat o massa jove per recordar els fets exposats reviurà la batalla per l’espanyolització del BBV, amb l’utilització política del seu “fons de rèptils” -els fons secrets utilitzats per l’empresa per pagar l’expansió del BBV a Llatinoamèrica- que van permetre als serveis secrets espanyols jugar un paper fonamental en la història bancària recent. Hi ha un altre moment digne del millor thriller en aquest assaig. És el moment del gir privatitzador del PP, dut a terme a partir de l’any 1996. Un thriller que descriu el repartiment dels nous cromos empresarials privatitzats entre els amics d’escola dels populars. Un episodi que no li costa el govern al PP però sí la successió en el liderat popular a Rodrigo Rato.
No surten ben parats els populars en el llibre. Tampoc ho fa el govern de ZP. Els primers són acusats d’inflar la bombolla immobiliària i d’engrossir un model de capitalisme de gran corporació que acaba convertint l’Estat espanyol en el decorat ideal del casament reial d’Ana Aznar i Alejandro Agag. Als socialistes se’ls acusa d’autoenganyar-se (el primer pas abans de mentir) i d’anteposar les il•lusions zapateristes a la sòbria agenda reformadora del malaguanyat Pedro Solbes. Dos moments estel•lars acompanyen el govern de Zapatero (2004-11) en aquestes pàgines. La primera, el moment en que Sebastián, conseller àulic del futur cap de govern espanyol, observa la bombolla el 2004 i, abans de les eleccions del 13-M, pronuncia el “sort que no governarem”. La segona, quan ZP decideix mantenir el rumb econòmic pre-crisi i se situa ell mateix com a ministre d’economia per intermediació d’Elena Salgado, la viceministra que va arribar a plorar després d’una reunió de l’Ecofin el maig de 2010.
Entre les idees recurrents que poden il·luminar una mica més el periple de l’actual crisi, podem citar-ne algunes. Una: no hi ha relleu en l’executiu espanyol sense que el govern entrant no trobi un dèficit ocult gestat en l’etapa del govern anterior. Un lamentable costum que té alguna cosa de simptomàtica. Dues: la importància d’observar els canvis de cicle polític en clau no només ideològica, sinó sobretot generacional. Un exemple evident el trobem en el congrés socialista de l’any 2000 que va obrir la secretaria general del PSOE a un jove i desconegut diputat, José Luís Rodríguez Zapatero. I tres: el recurrent fenomen del trencament de les aliances personals quan es veu sotmeses a l’exercici del poder. El text dibuixa l’erosió del tàndem González-Guerra i del Aznar-Rato. També hi podria haver encabit el Pujol-Roca.
El llibre acaba cronològicament amb les eleccions de Novembre de 2011, amb un retrat d’un país que ha viscut no només la bombolla immobiliària més gran de la seva història sinó també la bombolla laboral més gran que es recorda. Un país que en el seu moment va obrir de bat a bat la porta d’entrada a immigrants de baixa qualificació i al quals ara se’ls planteja un problema desconegut: el gruix de l’espai laboral que ocupaven ha desaparegut per sempre més. Paradoxalment, aquest mateix país exporta mà d’obra qualificada allà on aquest sigui requerit. Trist resultat per a la ingent inversió en educació feta en els darrers anys. Un retrat d’un país, com dèiem més amunt, malgrat tot fet amb un propòsit didàctic, amb un sentit constructiu i que permet l’autor comparar el que fou l’Estat espanyol a les acaballes del franquisme amb el que ara és. Podem llegir-lo com a thriller o com a crònica de la història econòmica recent. En qualsevol de les dues lectures el lector hi trobarà força elements d’interès.