L’actual crisi econòmica, almenys a Occident, ha servit per donar una nova vida a les iniciatives que tracten de mesurar de manera alternativa el benestar dels ciutadans. De les afirmacions contundents de Nicolas Sarkozy contra l’economia especulativa després de la caiguda de Lehman Brothers, fins als intents de David Cameron per mesurar la felicitat dels seus ciutadans, moltes han estat, abans i després d’aquestes, les iniciatives públiques i privades per repensar què és això que anomenem desenvolupament i fins a quin punt tot plegat té alguna cosa de divergent amb això que anomenem creixement econòmic.
Darrerament ha rebut una notable cobertura als mitjans el resultat del Happy Planet Index, impulsat pel grup d’economistes heterodoxos britànics anomenat New Economics Foundation. Un índex fet a partir de tres variables: l’esperança de vida, la percepció de felicitat i la petjada ecològica. En el cim de la seva classificació, de forma prou contraintuïtiva, hi apareixien: Costa Rica, Vietnam i Colòmbia. El primer país europeu, Noruega, no apareix fins a la posició 28, deu llocs per sota d’Albània i a dinou de distància de Veneçuela, que ocupa el lloc 9è. Dues qüestions sobresurten aquí: a) Quina raó de ser té plantejar-nos un índex alternatiu al PIB? I b) Quines possibilitats té aquest nou índex, o qualsevol dels seus equivalents, de prosperar? Afanyem-nos a respondre: a) Moltes; b) Poques a curt termini i unes quantes a llarg termini.
L’historial de problemes i contrasentits del PIB com a indicador de creixement econòmic és llarg i prolífic. Els interessats poden buscar a internet Robert F. Kennedy i GDP Speech i hi trobaran un interessant discurs al respecte del malaguanyat polític, en plena efervescència del moviment hippie. Entre les paradoxes, podem citar uns quants exemples habituals. És un indicador que premia l’obesitat i la posterior factura sanitària per davant de l’austeritat i el consum responsable. Que potencia l’especulació urbanística per davant de la sostenibilitat mediambiental. Que promou el creixement del turisme encara que aquest sigui de tipus sexual (una dada del 2010 de l’OIT i la UNICEF xifrava que entre un 2 i un 14% del PIB de països com Indonèsia, Malàisia, Filipines i Tailàndia prové del turisme sexual amb menors). La llista de dades sorprenents és inacabable. Una de les contradiccions més sorprenents al voltant del PIB és la que presentava el Wall Street Journal ara fa uns mesos: la gran creació tecnològica dels EUA, l’iPhone, contribueix de manera negativa al PIB nord-americà en aparèixer com a importació d’origen xinès. Certament paradoxal.
Això vol dir que el PIB té els dies comptats? No correm tant. Raons per dubtar de la nostra fe en el PIB n’hi ha moltes. Tanmateix, el PIB funciona tot i que d’una manera diferent a l’esperada. Ho fa com a indicador de confiança: permet captar inversió estrangera, finançar el nostre sistema financer i les administracions públiques. Ens dóna informació sobre unes variables (consum, inversió, despesa pública, saldo exterior) però omet tot allò que no es pot quantificar ni pot quedar englobat a les variables anteriors. En el món empresarial seria equivalent a posar preu a Facebook pel valor dels seus ordinadors i edificis en propietat o a Coca-Cola pel nombre d’ampolles venudes.
La batalla dels indicadors alternatius (des de l’Índex de Desenvolupament Humà fins al de Felicitat Planetària) és una batalla de gustos i de preferències. Una batalla ideològica en tota regla amb els seus pretendents, els seus interessos i els seus propagandistes. Per al nostre cas ja hauríem avançat força si com a resultat d’aquesta lluita entre indicadors reconeixem les mancances associades al nostre indicador de referència. Per exemple, anomenar creixement econòmic el que ha estat una gran bombolla especulativa feta amb diners prestats. Com deia Thomas Kühn, al seu llibre sobre les revolucions científiques (de 1962), l’erosió d’un paradigma científic no necessàriament significa el seu abandonamentni el desplaçament cap a noves teories. Això demana un relleu d’elits, la socialització de nous conceptes, de noves teories i l’arrelament de nous interessos posats en moviment. Un veritable canvi social i econòmic que hauria d’arribar abans que no pas el científic i l’acadèmic. En qualsevol cas, anem per aquest camí.