Por David Murillo
El 14 de març de 2004 és el dia que alguns recordaran per la victòria de Zapatero a les eleccions estatals. Una victòria inesperada que, temps a venir, instauraria el regnat dels gabinets de comunicació política, la política del gest i de la imatge, i l’estovament ideològic del PSOE. La sense nord i permanent candidatura de Chacón a la secretaria general del PSOE no seria més que això: el darrer monument a la política de l’embolcall, del comunicat oficial i l’espuma ideològica, que es va iniciar aquell 14 de març.
Guardo un record ben present d’aquell dia. Recordo veure amb sorpresa i alegria els avançaments dels resultats electorals per televisió. També recordo haver anat al teatre a veure El retablo de las maravillas, unes variacions contemporànies de la peça de Cervantes interpretada pels Joglars, al Lliure. Una de les darreres aparicions a l’escena catalana, val a dir, d’una companyia fantàstica de la qual vaig ser admirador durant molt de temps fins que el paper va acabar per pujar-li al cap, al seu director.
He tornat a recordar tot plegat, eleccions i peça teatral, en un recent assaig de Muñoz Molina.Todo lo que era sólido. Un text dur, molt dur, sobre la decadència moral de l’Espanya contemporània. Un text que intenta servir d’astringent, de purgant, que pretén desinfectar però que en essència es queda en un relat del cataclisme moral que han representat prop de vint anys d’especulació, d’enriquiment descontrolat i de caciquisme polític.
Pel text hi circulen El Pocero, els xalets de la costa, les requalificacions, els camps de golf sense aigua, els regidors d’urbanisme amb comptes a Andorra i els anuncis de prostitució i de cirurgia estètica als diaris. No és l’economia, però, el que fa mal a la vista i obliga el lector a apartar de tant en tant la vista del paper. És l’eclosió de l’immediatisme, de l’hedonisme i l’eclipsi del compromís polític. Si en temps de la República les esquerres proclamaven el millor mestre per a l’escola més humil, ara seran aquestes mateixes esquerres les que es dedicaran a fondre’s en el paisatge especulatiu.
Si els suïssos van tenir Calví per bastir la textura moral dels seus ciutadans; els espanyols han tingut Cervantes i El retaule de les meravelles. Un món irreal, fet d’il·lusió, corrupteles i diners, en el qual el ser i el saber queden esclafats per la ignorància i el desig de poder. Som on érem, diu l’autor. El 2005 Francisco Camps posava la darrera pedra del ruïnós complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències. El 2006 el govern de l’Estat posava 6.000 milions per completar la mastodòntica Terminal 4 de Barajas. No som tan lluny de tot plegat. El 2011 Carlos Fabra inaugurava l’aeroport sense avions de Castelló i el 2012 Madrid perdia cap i senderi amb l’Eurovegas d’Adelson. Dues manifestacions d’aquest Gran Retaule que s’inicià a Marbella a inicis dels noranta sota el guiatge de Jesús Gil, Tele5 i les Mamachichos.
Molts són els punts del llibre que demanarien una reflexió profunda. Sobretot als intel·lectuals compromesos (còmplices, callats, la majoria) i als polítics benintencionats (els més malparats en aquest quadre liderat pels cobdiciosos i els incompetents). Una primera reflexió apuntaria cap a la imperativa necessitat d’aspirar a tenir una societat educada per aconseguir un govern noble. Tenim el que som, diu l’autor. En aquest quadre, cacics i corruptes són els únics beneficiats de mantenir el poble ignorant, per poder arrossegar-lo així a la inauguració d’un gran nyap i, al final, passar-li el compte. Ciutadans de la província, aquí teniu el vostre aeroport per passejar-hi.
Un segon apunt apuntaria a la necessitat de rearmar l’estat de dret. Recuperar els murs i els contraforts legals que durant anys han estat denigrats com a rigideses administratives, quan tot sovint han servit per frenar, que no aturar, els casos de corrupció escampats arreu. Vulgui la sempre invocada proposta de llei de reforma de l’administració no oblidar aquest punt. La tercera reflexió: constatar la magnitud de l’entramat institucional i clientelista construït en la dècada dels setanta per emular catalans i bascos. Baronies perfectes, amb les seves corts, els seus patges i els seus viatges a Nova York per posar Múrcia, el País Valencià, Castella, Catalunya, o el que calgui, al món. Viatges d’internacionalització que acabaven amb àpats a preu d’or on es parlava castellà (o català) perquè ningú no sabia anglès ni falta que hi feia, ja que els únics comensals eren el mateix seguici, els periodistes a sou i les càmeres de la televisió autonòmica.
Des del quadrant superior dret d’aquesta península moralment devastada, la lectura pren un matís diferent. Catalunya no ha aplaudit la ignorància, en tot cas l’ha tolerada. Tampoc ha estat còmplice de la corrupció. Quan aquesta s’ha produït s’han exigit responsabilitats i, tot sovint, han rodat caps. Casos d’avergonyiment col·lectiu, n’hi ha hagut i n’hi haurà. Però no els celebrem ni els celebrarem. Ni és la nostra manera de ser ni creiem que siguin els costos inevitables de la política. Contra l’autor, a Catalunya “no celebrem el mèrit de no canviar mai, de ser fidels a conviccions invariables”. Tampoc entenem que l’educació sigui una nosa, la crítica imperdonable, la discrepància una heretgia i l’exemplaritat desconeguda. Muñoz Molina, un andalús il·lustrat, es dol d’Espanya i la mira des de la distància. Des de Madrid, Nova York o Amsterdam. La mira amb resignació, amb tristesa i tancant els punys. “Amb freqüència he marxat alleujat de la meva ciutat, del meu país”, diu l’autor. Davant del panorama, ves per on, potser els catalans acabin fent el mateix que l’autor sense deixar de viure a la ciutat on viuen.
Publicat al Diari El Punt-Avui el passat dilluns, 3 de juny del 2013