Des de les costes de la mar Groga el girar del planeta es veu d’una manera diferent. A Seül l’avantatge de ser estranger i tenir uns coneixements gairebé inexistents de l’idioma local és que pots navegar per la superfície de les coses capturant només allò exterior que es revela a la vista. En un agost calorós i humit com n’hi ha hagut pocs el país exhibeix amb orgull les seves proeses olímpiques i celebra la seva diada nacional, el 15 d’agost, dia de la rendició del Japó. Una celebració feta sense estridències però que serveix per guarnir vistosament les avingudes de la capital amb la bandera del país.
Durant trenta-sis anys, del 1910 al 1945, Corea va estar sota el domini japonès. L’ocupant va canviar-ne la toponímia, va restringir l’ús del coreà, va reconstruir la història al seu gust i va destruir amb determinació símbols sagrats de la identitat i el passat coreans. Així, el palau reial de Gyeongbokgung va ser sistemàticament i metòdicament derruït. Tal com ho foren altres palaus i temples arreu. Els ocupants també van practicar el que en diríem un acte de terrorisme espiritual-geològic. Per a la ment occidental costa d’entendre i demana tenir presents alguns ingredients de budisme i de xamanisme. Els japonesos varen travessar punts orogràfics concrets, normalment muntanyes, amb grans piques metàl·liques que mataven l’esperit nacional del poble coreà. Més tard, amb la guerra vindria l’emigració forçada dels homes cap a les fàbriques del Japó i la utilització de dones coreanes com a esclaves sexuals de l’exèrcit imperial. Corea ho recorda i no ho oblida.
La distància cultural i idiomàtica impedeix fer-nos una idea cabal de com reben aquests fets els molts turistes japonesos que aquests dies circulen pels palaus de Seül. A diferència de l’Alemanya vençuda a la Segona Guerra Mundial, al Japó se’l va sotmetre militarment però en cap cas va haver-hi un gran acte de contrició i rendició de comptes com foren el procés de Nuremberg i la desnazificació posterior. En el dia d’avui cap de les disculpes que de manera recurrent arriben des del Japó semblen sinceres. Canviem les dates i el continent i la història sempre genera coincidències sorprenents. Al final del procés el resultat és sempre un: els pobles volen sentir-se dignes i volen conservar la seva memòria col·lectiva.
Certament, hi ha un fort sentiment d’orgull col·lectiu entre els coreans. Un país tradicionalment emmirallat en els seus dos grans veïns. La Xina a l’oest i el Japó a l’est. Del primer en van absorbir els valors confucians i el model d’organització social. A la Xina li van reconèixer la condició d’imperi mentre ells acceptaven la més modesta denominació de regne. Confucianisme vol dir jerarquia i vol dir saber quina és la teva posició al món i els coreans passen per ser el país més confucià del món. Del segon referent, del Japó, amb el temps n’emularien l’esperit emprenedor i l’aposta per la tecnologia i la innovació.
Les xifres són reveladores sobretot per als mateixos coreans. En moltes àrees de l’economia mundial Corea passa ja la mà per la cara al Japó i, tot sovint, als Estats Units. Es venen més mòbils Samsung que Apple. On LG o Hyundai progressen, Sony i Toyota reculen. Gens malament per a un país amb una riquesa i població que s’equipara de manera gairebé exacta a la de l’Estat espanyol i amb una renda per càpita equiparable a l’europea.
Corea va superar una crisi econòmica greu en la dècada dels noranta que va comportar la intervenció de l’FMI. El president d’aleshores, Kim Dae Jung, va demanar a la població que reinventés la manera de treballar. Calia canviar la manera de fer les coses en totes i cadascuna de les tasques que un treballador qualsevol dugués a terme. Ho van aconseguir. Amb sacrificis i costos, és clar, els resultats són evidents. No només en l’àmbit econòmic els progressos coreans poden servir de font d’inspiració. En l’esfera cultural, l’ona coreana o hallyu s’expandeix per l’Àsia, Amèrica i arriba fins i tot a Catalunya. Malgrat tenir una llengua complexa, amb poc més de vuitanta milions de parlants i cap altra família lingüística propera que el converteixi en un idioma accessible, les manifestacions culturals coreanes s’estenen arreu.
Aquest estiu la cançó Gangnam style arribava als informatius de la CNN després de superar els 35 milions de visites a Youtube, tot just un mes després de la seva estrena. Una demostració que la llengua no és un impediment si realment es fan bé les coses. Un ritme enganxós, unes coreografies immaculades i un, diguem-ne, guió que és una conya marinera propera a l’absurd l’han convertit en un fenomen global. Número u de les llistes no només a Corea sinó a països com ara Dinamarca o Suècia. Algú algun dia hauria d’analitzar el perquè. Per altra banda i alhora, els dibuixos animats i les series coreanes, els K-drames, s’estenen, envaeixen la xarxa i els seus seguidors, majoritàriament joves, són ja legió. Una gran part d’ells, per cert, copen les places dels cursos de llengua coreana de les nostres escoles oficials d’idiomes. En dono fe. Què els atrau d’aquestes sèries, preguntava jo a les meves companyes adolescents? La qualitat, l’optimisme, que no són tan previsibles com en les nord-americanes…
Remarcable i per donar-hi voltes. Les persones, com les organitzacions i els pobles, en tant que animals socials, ens construïm en l’observació, l’emulació i la comparació constant amb els altres. Futur, il·lusió, determinació, reinvenció i comunitat. Idees-força que fan pensar en la importància de saber escollir els nous referents.